[ Sara Guasteví ]

Mentre plou pols i es desafinen els pianos a les cases on n’hi ha. Mentre l’oli s’escalfa al foc i els iogurts caduquen a la nevera. Mentre l’àvia s’adorm a ritme de pèndol al balancí. Mentre el tren marxa tan lluny com pot però sempre arriba al mateix lloc. Mentre la sola de les sabates es perd lentament per carrers i més carrers. Mentre el te fa un romanç d’amor als llavis. Mentre la calor s’insinua al cos i el despulla, però mai del tot. Mentre el desig és una ditada de mel i hores. Mentre.
Tot són preludis lliures.
Leer más ::
Persones i coses

Persones
La tieta no va saber mai que tardava molt més en acabar la sopa si se la menjava amb forquilla. La senyora Pepis comprava pollastres a l’ast quan la família dinava a casa seva: «eh que sóc espavilada…?» deia tota orgullosa. «Li puc fer un dibuix mentre pren cafè?» deia enmig de mil gargots el fill del pianista del barri. «Però tu què t’has pensat?» escopia amb bocins de poma a la boca la senyora que com més volia aprimar més s’engreixava. «Oye, no tendrás un…?» que no, que no donem res als desconeguts. «Pero si a ti te recogimos en la calle, ya no te acuerdas?», deia el fakir i malabarista d’idees brillants.

Coses
El pas de zebra fugia corrents cada vegada que algú volia passar-hi per damunt, i així durant unes hores s’amuntegaven un munt de persones en un cantó del carrer. Aquells mitjons i la samarreta van passar tot l’abril a l’estenedor perquè cada dia plovia una miqueta. A la senyora del disc que cantava cançons de fum no li sabia greu ratllar-se durant segons en síl·labes impossibles. Mentre va durar la primavera, les fulles es pujaven als arbres i els jerseis queien a terra. El mariner de la fotografia somreia sempre, com per art de lifting però en bonic.